Els pulmons són els dos òrgans on es realitza l’intercanvi de gasos entre l’aire i la sang. Es troben a ambdós costats de la cavitat toràcica, que ocupen quasi completament.
Cada pulmó té forma de semicon, amb una cara plana, o cara mediastínica, orientada cap a la línia mitjana; una base, recolzada sobre el múscul diafragma; un vèrtex, introduït a la base del coll, i una cara lateral, formada per la superfície restant, situada sota les costelles. L’alçària d’un pulmó, des del vèrtex fins a la part posterior de la base, és d’uns 25 cm; el diàmetre àntero-posterior és d’uns 16 cm, i el transversal és de 10 cm al pulmó dret i de 8 a l’esquerre. El pulmó esquerre és més petit, ja que una part de la meitat esquerra del tòrax és ocupada pel cor.
A la cara mediastínica hi ha l’hil pulmonar, una depressió per on entren el bronqui principal, que ventila cada pulmó, i els vasos sanguinis que l’irriguen.
Cada pulmó és solcat per uns galzes profunds o cissures que el divideixen en diversos lòbuls. Tot i que es donen variacions a nivell individual, normalment el pulmó esquerre és dividit per una cissura interlobular en un lòbul superior i un lòbul inferior. El pulmó dret es troba dividit per una cissura interlobular i una cissura accessòria en un lòbul superior, un lòbul mitjà i un lòbul inferior.
Cada lòbul es divideix en diversos sublòbuls o segments, cadascun dels quals té vasos i bronquis propis i independents. Normalment hi ha deu segments al pulmó dret i nou a l’esquerre. Els dos segments inferiors del lòbul superior esquerre formen una unitat parcialment separada de la resta del lòbul, denominada lòbul de la língula, que és ventilada per un bronqui segmentari i és equivalent al lòbul mitjà dret.
Cada segment es divideix en diversos lòbuls secundaris, estructures de forma piramidal i dimensió molt variable, separades per parets de teixit conjuntiu, cada una de les quals conté de 3 a 5 àcins.
Els àcins, és a dir, cada una de les zones del pulmó ventilades per un bronquíol terminal, representen les unitats funcionals del pulmó, on té lloc l’intercanvi de gasos entre l’aire i la sang. A l’interior hi ha els alvèols, estructures en forma de sac, plenes d’aire, amb unes parets molt primes on hi ha els capil·lars sanguinis. Cada pulmó conté uns 300 milions d’alvèols, a través de les parets dels quals, que representen una àrea d’entre 70 i 80 m2, es realitza l’intercanvi de gasos esmentat.
A les parets dels bronquíols respiratoris es troben dispersos alguns alvèols; però es localitzen especialment als lòbuls primaris, és a dir, aquelles zones del pulmó ventilades per un conducte alveolar. Els alvèols són nombrosos a les parets d’aquests conductes i s’agrupen al final formant els sacs alveolars.
La paret de l’alvèol és constituïda per un epiteli continu format per cèl·lules alveolars de dues menes: les cèl·lules escatoses, o pneumòcits I, que són planes i de petites dimensions, i les cèl·lules secretores, o pneumòcits II, que són arrodonides i voluminoses i fan prominència cap a la llum de l’alvèol. Les cèl·lules secretores produeixen una substància anomenada agent tensioactiu, que cobreix la superfície interior de l’alvèol; aquesta secreció, gràcies a les seves propietats físiques, disminueix la tensió a la superfície de la paret alveolar, la qual cosa impedeix que es col·lapsin els alvèols.
Els alvèols es troben separats entre si per l’envà interalveolar, les cares externes del qual s’anomenen parets alveolars. Entre ambdues parets circulen els capil·lars sanguinis, constituïts únicament per una capa de cèl·lules molt primes, denominades cèl·lules endotelials. Tant les cèl·lules alveolars com les endotelials recolzen sobre membranes basals, constituïdes per substàncies inertes. A l’envà interalveolar hi ha, també, cèl·lules immunitàries, fibres conjuntives, substància intercel·lular i cèl·lules formadores de fibres o fibroblasts.
En definitiva, a nivell dels alvèols, l’aire i la sang es troben separats per les següents capes: les cèl·lules epitelials, que revesteixen els alvèols; la membrana basal de l’epiteli; la membrana basal de l’endoteli capil·lar, i les cèl·lules endotelials dels capil·lars. En algunes zones, aquesta barrera és incrementada per substància intercel·lular i fibres, però, en general, el gruix és inferior a 0,5 micres.
A la paret alveolar i a l’espai aeri alveolar hi ha d’altres cèl·lules, amb funcions immunitàries, els macròfags alveolars, unes cèl·lules voluminoses i arrodonides que ingereixen els cossos estranys que puguin entrar juntament amb l’aire, com ara partícules de carbó.
En alguns punts, els envans interalveolars es presenten oberts, com petites finestres, denominades porus alveolars o porus de Kohn, que permeten el pas de l’aire d’un alvèol a un altre. A les parets dels bronquíols també s’observen algunes d’aquestes obertures, denominades canals de Lambert, que obren una via directa entre el bronquíol i els sacs alveolars del mateix acin o d’un de veí.
L’estructura de les parets alveolars és sostinguda per un suport bàsic i un altre de profund. El suport bàsic consisteix en un esquelet de fibres elàstiques, que n’impedeixen l’expansió excessiva. El suport profund, el proporcionen les fibril·les de col·lagen, o reticulars, i les membranes basals. Les fibres musculars hi són escasses i, pràcticament, només s’observen a l’entrada dels conductes alveolars.