Per la part inferior, la laringe és prolongada per les vies respiratòries inferiors. La primera estructura situada més avall de la laringe és la tràquea, una estructura tubular que penetra en el tòrax i a partir de la qual continuen una sèrie de conductes: els bronquis. La tràquea se subdivideix en dos únics conductes, els bronquis principals, cadascun dels quals penetra en un pulmó. Alhora, aquests bronquis es divideixen en bronquis de diàmetre més petit, que van subdividint-se ramificadament i repetida, fins a vint-i-tres vegades des de la tràquea fins el final de les vies respiratòries, al si pulmonar. Per aquesta raó, el conjunt d’aquests conductes es coneixen com a arbre bronquial.
La tràquea és un tub d’entre 6 i 11 cm de longitud, situat davant l’esòfag —la continuació de la faringe dins l’aparell digestiu—, que alhora se situa davant la columna vertebral. L’extrem superior de la tràquea es troba al nivell de la sisena o setena vèrtebra cervical; l’inferior se situa entre la quarta vèrtebra dorsal i la cinquena.
L’estructura tubular de la tràquea és rígida, ja que a les parets hi ha uns vint cartílags en forma de ferradura, que tanquen quasi completament la circumferència del conducte; únicament falta cartílag en una petita zona de la part posterior de la tràquea, formada per teixit conjuntiu i múscul llis. L’activitat dels músculs determina el diàmetre de la tràquea, que en condicions normals és d’uns 11 o 12 mm. Entre els anells cartilaginosos hi ha uns petits espais, coberts per teixit conjuntiu, que contenen fibres de col·lagen i confereixen una certa elasticitat a la tràquea.
Interiorment, la tràquea és coberta per la mucosa, formada per epiteli cilíndric ciliat pseudos-tratificat amb cèl·lules caliciformes; a la submucosa hi ha abundants glàndules mucoses.
La tràquea acaba amb una bifurcació, denominada carina, que dóna lloc als dos bronquis principals, o bronquis tronc, un cap a cada costat. El bronqui principal dret, que s’adreça al pulmó homònim, és curt i ample, alhora que el bronqui principal esquerre és més llarg, estret i horitzontal.
Cada bronqui principal se subdivideix i origina els bronquis lobulars, cadascun dels quals ventila un lòbul pulmonar. El bronqui principal dret es divideix en els bronquis lobulars superior, mitjà i inferior. El bronqui principal esquerre dóna lloc als bronquis lobulars superior i inferior; del bronqui lobular superior esquerre surt el bronqui del lòbul de la língula, que és l’equivalent del bronqui lobular mitjà del costat dret.
Els bronquis lobulars es divideixen, també, en bronquis segmentaris, cadascun dels quals ventila un segment pulmonar, per la qual cosa hi ha deu bronquis segmentaris al pulmó dret i nou a l’esquerre. Cadascun es divideix en bronquis subsegmentaris, i a partir d’aquest nivell es produeixen ramificacions si fa no fa a cada centímetre, fins arribar als bronquíols.
L’estructura dels bronquis és inicialment similar a la de la tràquea, però se’n diferencia a mesura que es redueix el diàmetre. A la part dels bronquis principals, que abraça des de la tràquea fins a l’entrada en el pulmó, hi ha cartílags en forma de ferradura, com a la tràquea. Tanmateix, a la part dels bronquis que entra en els pulmons, el cartílag es disposa en forma de plaques, entrellaçades amb fibres col·làgenes i elàstiques. L’interior dels bronquis és entapissat per mucosa respiratòria, amb epiteli cilíndric ciliat pseudostratificat, per sota del qual hi ha nombroses glàndules mucoses. Entre la mucosa i la capa de fibres i cartílag, hi ha una capa completa de fibres musculars que envolta tot el bronqui, la contracció de la qual determina el diàmetre d’aquestes vies respiratòries. Aquesta estructura bàsica es manté en tots els bronquis, però, a mesura que redueixen la grandària, les seves parets contenen proporcionalment menys cartílag i més múscul.
Les vies respiratòries que continuen els bronquis són els bronquíols, més estrets, coberts internament per un epiteli cilíndric ciliat que no disposa de cèl·lules caliciformes i a les parets dels quals no hi ha ni cartílags ni glàndules. L’últim bronquíol amb aquesta estructura, que conserva intacte el revestiment intern de la mucosa, és anomenat bronquíol terminal, i la zona del pulmó que ventila, l’acin, és considerada la unitat funcional de l’aparell respiratori.
Cada bronquíol terminal es ramifica en diversos bronquíols respiratoris que es diferencien dels anteriors pel fet que tenen les parets més fines, presenten pocs cilis i no són íntegrament recoberts per mucosa respiratòria; a més, hi ha nombrosos alvèols. Els bronquíols respiratoris van des de la divisió bronquial 17 a la 20, i representen una zona de transició entre les vies respiratòries que bàsicament condueixen l’aire als pulmons i la zona on s’intercanvien gasos entre l’aire i la sang.
A la divisió bronquial 20 comença pròpiament la zona respiratòria, per la qual cosa els conductes corresponen a les darreres vies respiratòries. Les parets d’aquests conductes anomenats canals alveolars o conductes alveolars, contenen fibres musculars, abundants alvèols i acaben amb 2 o 3 fons de sac alveolars. Tots els sacs alveolars i alvèols dependents d’un conducte alveolar constitueixen un lòbul primari.