Hom parla de resistència bacteriana fent referència a la capacitat que tenen alguns bacteris de tolerar l’efecte bacteriostàtic o bactericida d’un determinat antibiòtic.
En condicions normals, els bacteris són resistents als antibiòtics en l’espectre dels quals no són inclosos. Tanmateix, en nombroses ocasions una determinada soca o grup de bacteris en muta el contingut genètic i dóna pas a l’aparició i posterior reproducció de noves soques resistents a l’acció d’antibiòtics que fins aleshores hi tenien un efecte bacteriostàtic o bactericida.
Les mutacions genètiques són relativament habituals entre les espècies que es reprodueixen de forma accelerada, com és el cas dels bacteris. Això no obstant, l’aparició de soques resistents a un determinat tipus d’antibiòtic només es produeix en presència d’aquest fàrmac, i es facilita quan el medicament s’administra en dosis insuficients o quan el tractament s’interromp abans que els bacteris n’hagin estat completament eliminats. En aquests casos, doncs, els bacteris que hi sobreviuen poden mutar-ne el codi genètic, com una manera d’adaptar-se a les condicions químiques de l’entorn, igual com certs escarabats poden desenvolupar la capacitat de tolerar l’acció del DDT.
La principal conseqüència d’aquest fet és que nombrosos tipus d’antibiòtics que en èpoques passades eren eficaços per a combatre alguns bacteris avui dia ja no ho són, o bé ho són en dosis que sobrepassen els límits de toxicitat, precisament perquè els bacteris s’hi han fet resistents. Per aquesta raó, es fa necessària l’elaboració i l’ús permanent de nous tipus d’antibiòtics, el període d’efectivitat dels quals resulta, en general, cada vegada més breu.
Per tal d’aconseguir la completa eliminació dels microorganismes causants d’una determinada malaltia infecciosa, i al mateix temps evitar-ne l’aparició de soques resistents, cal administrar els antibiòtics a les dosis, la freqüència i durant el lapse de temps que el metge establirà segons les característiques del microorganisme i l’individu de què es tracti.