La immunització activa, o vaccinació, consisteix en la inoculació de microorganismes atenuats, afeblits o morts, o de fraccions derivades d’ells, que es comporten com a antígens, és a dir que, després d’haver estat introduïts en l’organisme, hi indueixen l’elaboració de cèl·lules defensives, d’anticossos específics que immunitzen o protegeixen el subjecte davant les infeccions provocades per aquells gèrmens.
El mecanisme protector que desencadenen els vaccins en l’organisme és similar al que hi desperten les infeccions, ja que en ambdós casos el sistema defensiu capta la presència d’un determinat antigen i, en conseqüència, respon elaborant anticossos específics.
La principal diferència entre la infecció de l’organisme per part dels gèrmens i l’administració de vaccins és que, en el primer cas, els gèrmens conserven la virulència que els és pròpia, mentre que, en el cas de la vaccinació, s’inoculen microorganismes atenuats, d’escassa virulència, o bé microorganismes morts, o només fraccions d’ells, com per exemple polisacàrids o proteïnes pertanyents a la seva estructura, la virulència dels quals és nul·la.
La immunitat que confereixen els vaccins comença a ésser eficaç després d’un lapse de temps variable, generalment d’uns quants mesos, durant el qual l’organisme comença a fabricar els anticossos que actuaran contra el germen causal de la malaltia en qüestió. Per aquesta raó, en general, la vaccinació constitueix un procediment profilàctic útil a mitjà o llarg termini i, amb excepcions, com pot ésser-ne el vaccí antiràbic, no resulta eficaç si s’aplica quan l’organisme ja es troba infectat pel germen del qual es pretenia protegir.
D’altra banda, la immunitat que confereixen els vaccins no és definitiva, perquè al cap d’un lapse de temps variable, generalment d’alguns anys, la concentració sanguínia dels anticossos, l’elaboració dels quals indueixen, davalla per sota dels nivells que es consideren mínims per a la protecció de l’organisme en cas d’infecció. Per tant, perquè la immunitat contra una determinada malaltia infecciosa es mantingui, cal aplicar els vaccins més d’una vegada, fins i tot diverses, amb una determinada periodicitat, segons el tipus de vaccí de què es tracti. I això no solament perquè amb la revaccinació s’aconsegueix un nou increment en la concentració sanguínia d’anticossos, sinó també perquè, com més revaccinacions s’efectuen, l’increment d’anticossos resulta progressivament important i més durador.
Esquemàticament, la vaccinació té dos objectius: prevenir el desenvolupament de determinades malalties infeccioses freqüents o potencialment greus en cadascuna de les persones vaccinades, i reduir la transmissió i la incidència global d’aquestes malalties en el si de la societat, tot reduint-ne el nombre de persones afectades i, per tant, també el nombre de fonts d’infecció a partir de les quals es propaguen.