L’estómac és una dilatació del tub digestiu, completament situat a l’interior de la cavitat abdominal, i que té forma de lletra jota majúscula; per dalt connecta amb l’esòfag i per sota amb el duodè o primera porció de l’intestí prim. La grandària de l’estómac és d’uns 18 cm de llargada i 7 d’amplada, quan es troba buit, i de 25 cm de llargada i 12 d’amplada, quan és ple. Aquest òrgan ocupa la regió central i l’esquerra de la part superior de la cavitat abdominal, i s’estén des del diafragma fins a l’altura del llombrígol. Les funcions principals que li corresponen són d’emmagatzemar els aliments empassats i triturar-los per tal de facilitar-ne la digestió.
Hom diferencia a l’estómac diverses porcions: el càrdies, un tub d’uns pocs centímetres de llarg, on desemboca l’esòfag; el fundus o fòrnix, la zona superior de l’estómac, amb forma de volta i que habitualment conté gasos; el cos gàstric, la porció més voluminosa de l’estómac, que es disposa verticalment, i l’antre o antre pilòric, que se situa en posició horitzontal i comunica amb el duodè a través de l’esfínter pilòric, una zona d’uns dos centímetres de llargada en què la llum gàstrica esdevé més estreta i les fibres musculars s’espesseixen. L’última porció de l’estómac envolta l’esfínter pilòric i hom la coneix igualment amb els noms de regió pilòrica o bé pílor.
A més, s’hi diferencien també una cara anterior, que es relaciona amb el fetge i els teixits de la paret anterior de l’abdomen; una cara posterior, que es relaciona amb el pàncrees, la melsa, el ronyó esquerre, la càpsula suprarenal i els intestins; una vora dreta o curvatura menor que es relaciona amb el fetge, i una vora esquerra o curvatura major, que es relaciona amb el diafragma, la melsa i l’intestí gros.
L’estructura de la paret gàstrica presenta algunes característiques especials. La mucosa gàstrica descriu uns plecs, anomenats arrugues o plecs gàstrics, d’1 a 2 mm d’alçada i uns pocs mil·límetres d’amplada, que se situen longitudinalment i que es concentren especialment a la curvatura menor. Alhora, l’epiteli de la mucosa descriu abundants clivelles microscòpiques, o criptes superficials, cap a la base de les quals desemboquen les secrecions elaborades per nombrosíssimes glàndules, de tipus diversos, que es troben a la làmina pròpia. Les glàndules, segons la localització que presenten, secreten diferents elements: les glàndules de la regió del càrdies secreten moc; les glàndules fúndiques, pèptiques o principals, que es troben als dos terços superiors de l’estómac, secreten moc, pepsinogen —és a dir, la substància precursora de l’enzim anomenat pepsina—, àcid clorhídric i l’anomenat factor intrínsec de Castle, indispensable per a l’assimilació de la vitamina B12 continguda als aliments; les glàndules antrals, que es troben a la mucosa de l’antre, secreten moc, pepsinogen i una hormona anomenada gastrina, i les glàndules pilòriques, properes a l’esfínter pilòric, solament secreten moc. Són determinats tipus de cèl·lules glandulars les que secreten aquests elements. Així, les cèl·lules parietals elaboren i secreten àcid clorhídric i el factor intrínsec de Castle; les cèl·lules principals, pepsinogen, i les cèl·lules superficials de l’epiteli, que cobreixen gairebé tota la mucosa gàstrica, moc, bicarbonat de sodi i aigua.
Una altra característica especial de l’estructura de la paret gàstrica és que la capa muscular, molt gruixuda, es compon de tres subcapes de fibres de múscul llis, en lloc de dues: les més internes es disposen obliquament, les intermèdies de manera circular i les més externes longitudinalment. La disposició d’aquestes subcapes i el gruix de la capa muscular en general permeten que l’estómac es contregui amb una certa energia i que alhora faci avançar el bol alimentari en direcció al duodè.
La irrigació sanguínia de l’estómac correspon a diverses branques del tronc celíac, al seu torn branca de l’aorta abdominal; les més importants són l’artèria coronària estomàquica, la pilòrica i la gastro-epiploica dreta. Les venes efectuen un recorregut similar al de les artèries.
En darrer lloc, la innervació de l’estómac depèn del sistema nerviós autònom a través del nervi vague, i de fibres procedents del plexe solar.