La faringe és un conducte músculo-membranós, de 12 cm a 14 de llargada, que es disposa en forma vertical al llarg del coll, de manera que comunica per dalt amb les fosses nasals i la cavitat bucal, i per sota amb la laringe i l’esòfag. Aquesta doble comunicació converteix la faringe en un òrgan que forma part tant de l’aparell respiratori com de l’aparell digestiu.
La cara anterior del conducte faringi presenta obertures molt àmplies que el connecten directament, de dalt a baix, amb les fosses nasals, la cavitat bucal i la laringe. La cara posterior corre propera a la columna vertebral i s’insereix per dalt a la base del crani i arriba per sota fins a la sisena vèrtebra cervical o la setena.
La faringe comprèn tres segments: la nasofaringe, l’orofaringe i la laringofaringe. La nasofaringe, que comunica per davant amb les fosses nasals, s’estén des de la base del crani fins al vel del paladar. L’orofaringe, que comunica amb la cavitat bucal, s’estén des del vel del paladar fins a l’epiglotis, una estructura cartilaginosa amb forma de pala de frontó i consistència tova, que és inserida a la part superior de la laringe i que la tanca durant la deglució. La laringofaringe, que se situa per darrere de la laringe, s’estén des de l’epiglotis fins a l’esòfag, on desemboca. El diàmetre de la faringe és superior en la nasofaringe, on arriba a tenir uns 3,5 cm, que en la laringofaringe, on fa 1,5 cm.
Les parets de la faringe es componen de quatre capes de teixit, que, de dins a fora, són: una capa de teixit fibrós, que uneix la faringe amb les estructures properes; una capa de teixit muscular estriat; una membrana de teixit elàstic, i una capa de teixit epitelial o de revestiment. La capa de teixit muscular comprèn dos grups musculars poderosos: els anomenats músculs elevadors de la faringe, que se situen en forma longitudinal tot al llarg de l’òrgan i que en contreure’s eleven la laringe i la faringe, la qual aproximen a l’istme de la gola, i els músculs constrictors de la faringe, que es disposen en forma transversal al llarg de l’òrgan i que en contreure’s estrenyen el diàmetre del conducte. La capa de teixit epitelial, a sota de la qual hi ha també glàndules secretores de moc, té diverses acumulacions de teixit limfoide, que s’anomenen amígdales; les més importants són les anomenades amígdales de Luschka i les amígdales tubàries, a la nasofaringe, i les amígdales palatines, a l’orofaringe, per darrere dels pilars del vel del paladar.
La irrigació sanguínia de la faringe és determinada per branques de l’artèria caròtide externa, i la circulació venosa s’aboca a la vena jugular interna.
La innervació motora de la musculatura faríngia prové dels nervis glosso-faringi, vague o pneumo-gàstric, hipoglòs major i facial. La innervació sensitiva depèn de la branca maxil·lar del nervi trigemin, del nervi glosso-faringi i de l’anomenat vague.