L’auscultació pulmonar és un pas fonamental de l’examen físic en la diagnosi de les malalties bronco-pulmonars. Consisteix en l’audició dels sons produïts per l’aire durant els moviments respiratoris. Es pot efectuar aplicant directament l’orella sobre la paret toràcica, però és difícil d’adaptar-la completament sense percebre els sons externs, i el mètode és incòmode per a l’examinador, Així, l’auscultació s’efectua amb un instrument anomenat estetoscopi o fonendoscopi, que consisteix en un dispositiu que s’interposa entre l’orella de l’examinador i la zona examinada, pensat per a adaptar-se completament a la superfície del cos i transmetre els sons sense interferències externes. Hi ha una gran varietat de fonendoscopis, cadascun dels quals s’adapta especialment a una funció determinada. En l’auscultació pulmonar se sol utilitzar el fonendoscopi biauricular, format per dos dispositius que s’adapten als orificis dels conductes auditius externs de l’examinador, connectats a uns tubs de goma a l’extrem dels quals hi ha un altre dispositiu que s’aplica a la superfície que cal explorar. Aquest dispositiu terminal capta millor diverses tonalitats de so segons la forma que té, en general de campana buida o una placa plana coberta per una membrana. Actualment hi ha fonendoscopis electrònics que amplifiquen el volum del so o permeten de seleccionar unes freqüències de to determinades.
D’altra banda, l’auscultació proporciona una informació impor tant sobre la ventilació dels pulmons. En general la dilatació dels alvèols en ésser ventilats origina un so característic anomenat murmuri vesicular, comparable al cruixit dels arbres moguts pel vent. Aquest so es modifica en la majoria de les malalties bronco-pulmonars, a causa de les alteracions que produeixen en la ventilació o en la distensió dels alvèols, o en la mateixa transmissió dels sons des dels alvèols fins a la paret toràcica. Així, per exemple, hi pot haver una disminució del murmuri vesicular, anomenada hipofonesi, en els trastorns que dificulten la ventilació, engruixeixen els teixits pulmonars o bé els desplacen, com ara en l’aspiració de cossos estranys, emfisema, pneumònia, atelèctasi o vessament pleural. Igualment es produeixen de vegades alteracions de la tonalitat del so, com ara l’anomenat buf cavernós, un so semblant al causat per l’aire a l’interior d’una caverna, que es presenta quan es produeix una cavitat als pulmons, com en la tuberculosi pulmonar. Una altra alteració que es pot percebre és l’auscultació de sorolls afegits, com els anomenats raneres, procedents de trastorns a les vies aèries o els pulmons. Un tipus de raneres habitual és el constituït per les sibilacions, que són sorolls aguts semblants als xiulets que es produeixen en passar l’aire per les vies respiratòries massa estretes. Es manifesten en les malalties que provoquen obstrucció bronquial, com asma, bronquitis aguda, emfisema o cossos estranys. Un altre tipus de raneres són les crepitants, sorolls breus i explosius, semblants al so produït en fregar amb els dits un floc de cabells. Apareixen en la pneumònia, les bronquièctasis i la bronquitis crònica. Igualment es poden auscultar sorolls afegits procedents d’afeccions pleurals. Aquest és el cas dels fregaments pleurals, sorolls que recorden el so produït en fregar una corretja o dos fulls de paper de seda, presents en la pleuritis.