La laringoscòpia és una prova que consisteix en l’examen visual de la laringe i es pot efectuar amb dues tècniques diferents.
El mètode més emprat és la laringoscòpia indirecta, que es basa en l’observació de la laringe amb l’ajut d’un mirall circular unit a un mànec llarg. Per realitzar aquesta prova la persona examinada ha d’obrir bé la boca, i l’examinador estira la llengua enfora per tal d’elevar la faringe. El mirall s’escalfa prèviament amb una flama per evitar que s’enteli en entrar en contacte amb l’aire calent i humit procedent de la laringe. A continuació hom introdueix el mirall fins atènyer l’orofaringe. De vegades cal aplicar un anestèsic local perquè no hi hagi un reflex de nàusees. Il·luminant el mirall amb un feix de llum, habitualment amb un mirall frontal i efectuant petits moviments del mirall i el cap, és possible d’observar tota la part superior de la laringe, fins a les cordes vocals, i la hipofaringe. Aquest mètode és eficaç en la diagnosi de les malalties de la laringe com ara laringitis, càncer de laringe o pòlips i nòduls de les cordes vocals.
Quan la laringe no es pot observar bé amb la laringoscòpia indirecta, o bé es vol observar amb més detall, hom recorre a la laringoscòpia directa, un estudi que s’efectua amb anestèsia general. Es realitza amb l’ajut d’un tub recte, proveït d’un sistema òptic, a través del qual s’observa la laringe. Per a efectuar-la, la persona examinada s’ha d’estar ajaguda, amb el cap inclinat cap enrere, de manera que la cavitat bucal i la laringe es mantinguin en línia recta. En aquesta posició s’introdueix un extrem del tub fins a la laringe. A l’extrem lliure es connecta el sistema òptic, gràcies al qual es poden observar les imatges ampliades. A més, és possible d’introduir-hi pinces o d’altres instruments que permeten d’extreure mostres de teixit, i fins i tot es poden efectuar intervencions quirúrgiques. La laringoscòpia directa de vegades és útil per a completar la diagnosi de diverses malalties com el càncer de laringe.