La rinomanometria o rinorreografia és una prova emprada per a determinar la permeabilitat de les fosses nasals que consisteix en el mesurament del flux i la pressió de l’aire que travessa les fosses nasals. Aquesta prova es pot efectuar aplicant dues tècniques diverses.
La tècnica més utilitzada és la rinomanometria anterior. S’efectua col·locant als dos vestíbuls nasals uns dispositius que permeten de mesurar el flux i la pressió de l’aire que hi passa. Un d’aquests dispositius es manté obert al pas de l’aire. En canvi, el col·locat a l’altre costat es connecta directament amb un aparell mesurador, de manera que la pressió que detecta varia segons la que hi ha a la part posterior de les fosses nasals. Si es comparen les diferències de flux i de pressió detectades per cadascun dels dispositius es pot saber la diferència de pressió que hi ha entre l’entrada de les fosses nasals i llur part posterior, les coanes. Així se sap si hi ha una obstrucció al pas de l’aire a la fossa nasal examinada.
L’altra tècnica emprada és la rinomanometria posterior. S’efectua col·locant una màscara —que inclou el nas i la boca— que es connecta a un dispositiu obert al pas de l’aire i en mesura el flux. Simultàniament s’introdueix una sonda a la boca, a través de la qual es mesura la pressió de l’aire a la rinofaringe, que es compara amb la pressió que correspon a la màscara. Amb aquesta tècnica s’examina la permeabilitat d’ambdues fosses nasals alhora.
La rinomanometria pot ésser eficaç en la diagnosi de les malalties que provoquen obstrucció nasal, com ara pòlips nasals o desviacions de l’envà nasal.