Radiologia

L’exploració radiològica és un dels mètodes més emprats en la diagnosi de les malalties de l’aparell respiratori. Consisteix en la irradiació de la part del cos que es vol examinar amb radiacions Ròntgen o raigs X, alhora que darrere la zona en qüestió es col·loca una pel·lícula fotogràfica o una pantalla d’un material sensible a aquestes radiacions. La utilitat d’aquesta tècnica es basa en el fet que els raigs X són absorbits en proporció diversa pels teixits que travessen, segons la densitat. Així, per exemple, la pell gairebé no els absorbeix i en canvi l’os ho fa en una proporció important. Per tant, a la placa o a la pantalla s’enregistren amb una intensitat diferent les radiacions que han travessat cadascun dels teixits que formen la zona examinada, segons la densitat. Es poden efectuar dos tipus d’exploracions radiològiques.

Quan es vol observar l’activitat d’un òrgan mòbil, com és el cas del pulmó, s’efectua una radioscòpia, que consisteix en l’observació de les imatges produïdes pels raigs X en una pantalla. En la diagnosi de les malalties respiratòries de vegades és útil la radioscòpia del tòrax, a partir de la qual es poden detectar anomalies en els moviments de les estructures respiratòries, com s’esdevé en la paràlisi del diafragma o en la fibrosi pulmonar.

En general, hom efectua radiografies, que consisteixen en l’enregistrament en una placa fotogràfica de les imatges produïdes en irradiar amb raigs X la zona del cos examinada. Les radiografies tenen l’avantatge que es realitzen en fraccions de segon, de manera que s’irradia molt poc la persona que se sotmet a la prova i l’examinador. A més, permeten d’observar amb detall la imatge enregistrada. Per examinar l’aparell respiratori es poden efectuar diversos tipus de radiografies.

En l’observació de les vies respiratòries superiors, l’exploració radiològica més emprada és la radiografia del nas i els sins paranasals. Segons la part del nas o els sins que hom vol examinar, es poden efectuar radiografies en diverses posicions. Així, per exemple, en la diagnosi dels traumatismes nasals hom sol efectuar una radiografia de crani de perfil, que permet d’observar amb detall, per exemple, el dors del nas. En canvi, en la diagnosi de les sinusitis és més útil la radiografia en posició de nas i mento sobre placa, que s’efectua col·locant el nas i el mento sobre la placa radiogràfica i projectant els raigs X des de la zona occipital. També s’efectuen radiografies en diverses posicions en la diagnosi d’altres malalties, com ara les vegetacions adenoides.

L’exploració radiològica bàsica en la diagnosi de les malalties bronco-pulmonars és la radiografia de tòrax. En general s’efectuen dues radiografies de tòrax: una radiografia frontal o pòstero-anterior, que es realitza projectant els raigs X des de l’esquena, amb la placa col·locada davant el pit, i una radiografia de perfil o lateral, que s’efectua projectant els raigs X des d’un dels costats del tòrax, amb la placa col·locada davant l’altre cantó. La radiografia de tòrax permet d’observar diverses estructures que poden ésser afectades en les malalties respiratòries, com ara els ossos del tòrax, la silueta del cor i els grans vasos sanguinis, el diafragma, la tràquea i els pulmons. Qualsevol trastorn que causi una alteració de la ventilació, o irrigació dels pulmons, es reflecteix en la radiografia de tòrax com una modificació de la densitat de la imatge en la zona afectada. Així, aquesta radiografia és útil en la diagnosi de nombroses malalties com ara pneumònia, emfisema, atelèctasis, tuberculosi pulmonar o fibrosi pulmonar.

Tanmateix, però, la radiografia de tòrax no és gaire útil en la diagnosi d’algunes alteracions bronquials, perquè com que els bronquis es troben plens d’aire, gairebé no aturen el pas dels raigs X i no reflecteixen la imatge que els correspondria a la placa. Per aquesta raó, la diagnosi de diverses afeccions bronquials requereix la pràctica d’una broncografia, és a dir, una radiografia efectuada després d’introduir als bronquis una substància de contrast, opaca als raigs X. El contrast s’administra amb una sonda introduïda pel nas o la boca, al mateix temps que la persona examinada adopta diverses posicions perquè es reparteixi per tots els bronquis. De fet, aquesta exploració només és efectuada quan d’altres mètodes diagnòstics s’han demostrat ineficaços, ja que pot provocar una reducció important de la ventilació pulmonar, i fins i tot originar reaccions al·lèrgiques al contrast en les persones sensibles. Actualment s’empra sobretot en la diagnosi de bronquièctasis o prèviament a alguna intervenció quirúrgica, per tal de delimitar l’àrea que cal intervenir.

En alguns casos cal efectuar una tomografia axial computada (TAC) o escànner, que consisteix en l’obtenció d’una imatge a través del processament informàtic de les dades obtingudes amb la irradiació d’una zona del cos des d’angles diversos. Per a efectuar aquesta exploració, la zona del cos explorada és irradiada amb un feix estret de raigs X, accionat nombroses vegades, a mesura que el tub emissor efectua un gir de 180° al seu voltant. La radiació, després de travessar el cos, és recollida per dispositius detectors de radiació que transmeten les dades a l’ordinador, que alhora permet de representar en una pantalla imatges detallades corresponents a la zona estudiada. Les imatges de la pantalla es representen també en paper fotogràfic per a facilitar-ne l’estudi. La TAC pot ésser útil en la diagnosi de malalties respiratòries en la detecció de trastorns que no serien descoberts amb una radiografia convencional com, per exemple, un càncer en les primeres fases de desenvolupament que forma un tumor de pocs mil·límetres de diàmetre.