La faringe és una estructura comuna dels aparells digestiu i respiratori: és un tub on desemboquen les fosses nasals i la boca, per on hi arriben respectivament l’aire i els aliments; alhora, la faringe comunica amb la laringe i l’esòfag, que pertanyen, respectivament, als aparells respiratori i digestiu.
La faringe és un tub allargat, situat verticalment i paral·lel a la columna vertebral, que s’estén des de la base del crani fins a l’alçada de la sisena o la setena vèrtebra cervical. La seva longitud total és d’uns 12 a 14 cm. En realitat té forma d’embut: l’amplada màxima, d’uns 3,5 cm, és a l’extrem superior, per darrere de les fosses nasals, des d’on minva progressivament fins a 1,5 cm al punt on es troba amb l’esòfag. Hom considera que la faringe es divideix en tres parts, superior, mitjana i inferior, segons els òrgans amb què es relaciona i les funcions que desenvolupa.
La faringe superior, també denominada epifaringe, rinofaringe, nasofaringe o càvum, s’estén des de la base del crani fins a l’alçada del paladar tou. Per la cara anterior, la faringe superior comunica amb les fosses nasals, a través de les coanes. A la part superior hi ha el sostre, format pel sòl del si esfenoïdal. Per darrere, el sostre continua directament per la cara posterior, situada davant les dues primeres vèrtebres cervicals. Als costats hi ha les parets laterals, on es troben els orificis tubàrics on desemboquen les trompes d’Eustaqui, que posen en contacte la rinofaringe amb l’orella mitjana.
La faringe mitjana, també anomenada orofaringe, mesofaringe o bucofaringe, s’estén des del vel del paladar fins a la vora superior de l’epiglotis. La cara anterior comunica amb la boca. La paret posterior és continuació de la de la nasofaringe, per davant d’una part de la segona i la tercera vèrtebres cervicals. Als cantons, hi ha les parets laterals, on s’allotgen les amígdales palatines, unes estructures prominents de teixit limfoide.
La faringe inferior, hipofaringe o laringofaringe s’estén des de la vora superior de l’epiglotis fins a l’esòfag, a l’alçada de la vora inferior del cartílag cricoide de la laringe. Per la cara anterior és en comunicació amb la laringe. Per darrere, la paret posterior es troba davant les vèrtebres cervicals tercera a sisena. Per la part inferior continua per l’esòfag, del qual la separa un espai denominat estenosi cricoide de la faringe o boca esofàgica de Killian; a ambdues bandes de l’espai hi ha una mena de prolongacions laterals de la faringe que abracen la laringe: els sins piriformes o canals faringo-laringis.
Per bé que la mucosa que cobreix la paret interna de la faringe és bàsicament semblant, les seves característiques varien a les diverses àrees. A la part superior de la rinofaringe, al voltant de les coanes i de la cara superior del vel del paladar, l’epiteli és de tipus cilíndric ciliat pseudostratificat; a la resta de la faringe és del tipus pla estratificat no queratinitzat. Al còrion hi ha múltiples glàndules, com també abundosos elements del sistema immunitari, limfòcits sobretot, que formen acumulacions.
En alguns punts de les parets faríngies, molt a prop de l’epiteli o en íntim contacte amb les cèl·lules epitelials, hi ha unes acumulacions de cèl·lules limfoides anomenades fol·licles limfoides. Són especialment abundosos a l’orofaringe i la nasofaringe, zones en què en conjunt constitueixen un important element defensiu de l’entrada de les vies aèria i digestiva, denominat anell de Waldeyer. Hi destaquen especialment unes acumulacions limfo-epitelials que constitueixen unes masses prominents, les amígdales. Tot al llarg de la faringe hi ha diverses amígdales. Al sostre de la nasofaringe hi ha l’amígdala faríngia o amígdala de Luschka, una estructura quadrangular única, solcada per plecs radials. A la nasofaringe també hi ha les amígdales tubàries o amígdales de Gerlach, dues petites prominències localitzades per sobre dels orificis tubaris. A l’orofaringe hi ha les amígdales palatines, o tonsil·les, dues estructures de forma i grandària similar a la d’una ametlla, situades entre els pilars del vel del paladar. Prop seu hi ha l’amígdala lingual, una franja de fol·licles limfoides situats a nivell de la base de la llengua.
Les amígdales es diferencien de la resta de la mucosa faríngia per llur constitució especial. Cada amígdala disposa d’una sèrie d’envans de teixit conjuntiu, que formen una carcassa semblant a un ventall, dins el qual són abundants les cèl·lules limfoides. Per causa d’aquesta disposició especial, la superfície de la mucosa en aquestes zones, si es tenen en compte els replecs, augmenta considerablement, de manera que una amígdala palatina té una superfície epitelial d’uns 300 cm2. El desenvolupament de les diverses amígdales, predeterminat des de la naixença, presenta una evolució característica, que es modifica al llarg de la vida. Així, l’amígdala faríngia augmenta de grandària molt especialment durant la primera infància, alhora que les amígdales palatines creixen fonamentalment durant la segona infància; aquestes amígdales involucionen i, passada la pubertat, esdevenen pràcticament inactives; l’amígdala lingual, en canvi, creix en persones d’edat. L’evolució és ben palesa en l’amígdala faríngia, el volum de la qual és molt reduït en el nadó, però augmenta notablement al llarg dels primers anys de vida, i constitueix unes masses de grandària variable que pengen del sostre de la nasofaringe, denominades vegetacions adenoides; a partir de la pubertat, disminueixen de grandària, i a l’edat adulta només en resta la placa faríngia, una petita procidència a la paret faríngia.
En el gruix de les parets faríngies hi ha una sèrie de músculs que permeten de moure la faringe i modificar la direcció de la canal que forma l’òrgan i, així, poder dirigir l’aire o els aliments cap a la via corresponent. S’hi distingeixen dues menes de músculs faringis, en relació amb l’acció bàsica que desenvolupen: els músculs constrictors i els músculs elevadors.
Els músculs constrictors de la faringe són tres: el superior, el mitjà i l’inferior. Es disposen formant un cilindre; llurs fibres s’insereixen a la base del crani, l’os hioide i el cartílag tiroide, envolten la faringe, i s’uneixen per la paret posterior en una banda de teixit conjuntiu anomenada rafe mitjà. En contreure’s, aquests músculs impulsen la paret posterior de la faringe cap endavant, aproximen les dues laterals i eleven la hipofaringe i la laringe.
Els músculs elevadors de la faringe són principalment dos: el palato- faringi i l’estilo-faringi. El múscul palato-faringi es troba disposat verticalment i s’insereix en el vel del paladar i en la faringe; durant la deglució, en contreure’s, estreny la comunicació entre la faringe mitjana i la rinofaringe. El múscul estilo-faringi s’insereix per una part en l’apòfisi esti-loide de l’os temporal i per l’altra en la zona mitjana i inferior de la faringe; en contreure’s en la deglució eleva la faringe i la laringe, alhora que dilata la faringe.
La irrigació sanguínia faríngia prové de branques de l’artèria caròtide externa; la circulació venosa flueix a la vena jugular interna. La circulació limfàtica flueix als ganglis retrofaringis, els jugulars profunds i els paratraqueals.
La innervació motora de la musculatura faríngia és realitzada per branques dels nervis glosso-faringi, vague, hipoglòs major i facial. La innervació sensitiva de la nasofaringe depèn de la branca maxil·lar del nervi trigemin; la de l’orofaringe, del nervi glosso-faringi, i la de la hipofaringe, del nervi vague.