La laringe és un òrgan buit, en forma de con truncat, situat a la zona mitjana del coll, immediatament davant la hipofaringe. Per la part superior comunica amb la faringe i per la inferior és continuada per la tràquea. L’extrem superior de la laringe es troba, aproximadament, a l’alçada de la quarta vèrtebra cervical, i l’inferior a l’alçada de la setena; aquesta localització varia d’una persona a una altra i, generalment, és una mica més alta en les dones i els infants. La longitud de la laringe és entre 36 i 44 mm; el diàmetre transversal, entre 41 i 43 mm, i el diàmetre àntero-posterior, entre 26 i 36 mm.
L’estructura bàsica de la laringe és determinada per un conjunt de cartílags. A la part més alta hi ha l’epiglotis o cartílag epiglòtic, un element cartilaginós de consistència tova, en forma de pala de frontó o de raqueta de tennis. L’epiglotis se situa davant l’orifici superior de la laringe i, durant la deglució, actua com un opercle, per tal com la base de la llengua s’aplica contra la laringe, amb la qual cosa queda tancat l’accés a la via aèria. Més avall hi ha el cartílag tiroide, de consistència més dura i en forma de llibre obert cap enrere, amb el llom endavant, com si es tractés d’un escut de protecció dels elements essencials de la fonació. Per la cara anterior, l’angle creat per la unió d’ambdues ales del cartílag tiroide forma una protuberància al coll, coneguda com a nou del coll, més accentuada en l’home que no en la dona o l’infant. Per la part posterior, el cartílag tiroide queda obert, i no arriba a envoltar completament la laringe; als extrems forma unes petites prominències, denominades astes superiors i astes inferiors. Més avall del cartílag tiroide hi ha el cartílag cricoide, que té forma d’anell del tipus segell, és més alt per darrere que per davant i envolta la laringe completament. Sobre la part posterior del cricoide, situats lateralment, hi ha els dos cartílags aritenoides, que tenen forma triangular, amb l’eix major vertical.
Els cartílags s’uneixen entre si gràcies a diversos lligaments i membranes internes. Així, per exemple, l’epiglotis, pel vèrtex inferior, s’uneix amb l’angle entrant del cartílag tiroide mitjançant el lligament tiro-epiglòtic; el cartílag tiroide s’uneix a l’os hioide mitjançant la membrana tiro-hioïdal, i amb el cartílag cricoide mitjançant la membrana crico-tiroïdal; els cartílags tiroide i cricoide, a més, es troben en contacte directe gràcies a les articulacions crico-tiroïdals, entre les caretes de les astes menors del tiroide i les de la superfície lateral i exterior del cricoide, que queden fixades mitjançant lligaments; el cricoide va unit als aritenoides amb les articulacions crico-aritenoïdals, també enllaçades per mitjà de lligaments. Aquestes articulacions permeten els moviments entre els cartílags, que, en variar la forma de la laringe, modifiquen el pas de l’aire i modulen la veu. D’alatra banda, del vèrtex dels cartílags aritenoides parteixen una sèrie de làmines fibroses que formen l’esquelet de les cordes vocals.
Al gruix de la paret laríngia hi ha diversos músculs i làmines fibroses que, en conjunt, confereixen una forma característica a la superfície interna. A mitja alçada de la laringe, hi sobresurten dos parells de plecs: uns de superiors i d’altres d’inferiors. Els plecs superiors són les bandes ventriculars o cordes vocals falses, i són constituïts principalment per làmines fibroses. Els plecs inferiors, localitzats uns 3 mm més avall, són les cordes vocals veritables, o més simplement cordes vocals, que, a més de fibres conjuntives, disposen d’un gros fascicle del múscul tiro-aritenoïdal, gràcies a l’acció del qual poden bellugar-se voluntàriament, la qual cosa les converteix en uns elements fonamentals de la fonació. Entre ambdues cordes vocals veritables hi ha una escletxa, denominada glotis, que té forma de triangle isòsceles, ja que es troba limitada posteriorment pels cartílags aritenoides. Entre les cordes vocals veritables i les falses es formen unes cavitats, els ventricles de la laringe o ventricles de Morgagni.
Pel que fa a la glotis, la cavitat laríngia es considera dividida en tres espais. L’espai supraglòtic, o vestíbul de la laringe, és la part de la laringe que queda més amunt de la glotis i per darrere de l’epiglotis; té forma d’embut descendent. L’espai glòtic, que correspon a l’altura de la glotis, és una part essencial de la laringe, on hi ha les estructures fonamentals de la fonació. L’espai subglòtic és la part de la cavitat laríngia situada més avall de les cordes vocals i que és prolongada directament per la cavitat de la tràquea.
L’interior de la laringe és cobert de mucosa respiratòria, el tipus de la qual varia d’una zona a una altra. Així, per exemple, la mucosa que entapissa la superfície anterior de l’epiglotis, on durant la deglució es produeix el frec amb els aliments, té un epiteli pla polistratificat; la mucosa de les cordes vocals també té aquesta mena d’epiteli. A la resta de la mucosa, l’epiteli és del tipus cilíndric ciliat pseudos-tratificat, amb glàndules de secreció mucosa.
Els cartílags i les cordes vocals veritables tenen capacitat de moviment determinada per diversos músculs. Es diferencien dues menes de músculs, segons que s’insereixin a l’exterior de la laringe (músculs extrínsecs) o només en els seus elements (músculs intrínsecs). Els músculs extrínsecs més importants són el tiro-hioïdal, l’esterno-hioïdal i l’esterno-tiro-hioïdal, que mouen la laringe quan es contreuen, perquè tenen una de les seves insercions externa a ella. Els músculs intrínsecs, com que tenen ambdues insercions a la laringe, produeixen desplaçaments de les diverses parts de l’òrgan entre si, fonamentals per a la fonació i la deglució. Un múscul intrínsec essencial és el crico-tiroïdal, que s’insereix a les cares anteriors dels cartílags cricoide i tiroide i que, en contreure’s, tanca l’espai crico-tiroide, fa bascular el tiroide sobre el cricoide i, consegüentment, tensa les cordes vocals. Un altre múscul intrínsec és el múscul de la glotis, o tiro-aritenoïdal, que enllaça el cartílag aritenoide amb l’angle entrant del tiroide; a més, disposa d’un fascicle de fibres que transcorren per l’interior de les cordes vocals veritables, denominat múscul vocal, l’acció del qual és estrènyer la glotis. El múscul crico-aritenoïdal lateral, que va des de la vora superolateral del cricoide fins a l’apòfisi externa de l’aritenoide, és el principal múscul constrictor de la glotis. El múscul crico-aritenoïdal posterior, inserit en la cara posterior del cricoide i en l’apòfisi externa de l’aritenoide, és l’únic múscul dilatador de la glotis. El múscul interaritenoide és un múscul intrínsec format per dos fascicles que s’entrecreuen en aspa, la contracció dels quals col·labora en la constricció de la glotis.
La irrigació sanguínia de la laringe depèn de les branques de l’artèria caròtide externa i de l’artèria subclàvia. La circulació limfàtica és molt important a la laringe, sobretot a les zones supraglòtica i subglòtica, drenades per una intrincada xarxa de vasos limfàtics que desemboquen a les cadenes de ganglis jugulars i supraclaviculars.
La innervació de la laringe depèn fonamentalment de fibres nervioses procedents del nervi vague. La innervació sensitiva es realitza fonamentalment per mitjà del nervi laringi superior, que procedeix del gangli plexiforme. La innervació motora procedeix principalment del nervi recurrent, o nervi laringi inferior.