La dispnea és un símptoma freqüent de les malalties respiratòries que consisteix en una sensació de manca d’aire o de dificultat respiratòria. Per bé que es tracti pròpiament d’un símptoma, es pot considerar també un signe perquè la persona que en presenta sol respirar amb dificultat d’una manera evident. No es coneixen exactament els mecanismes pels quals es produeix la dispnea, però en general es presenta quan cal augmentar notablement l’esforç de l’aparell respiratori i s’han de mantenir uns nivells d’oxigenació de la sang adequats als requeriments de l’organisme. La necessitat d’incrementar l’esforç respiratori pot ésser deguda a diversos trastorns si alteren la composició de l’aire respirat, la capacitat respiratòria, l’oxigenació de la sang o la seva distribució general en l’organisme.
De vegades hi ha dispnea per manca d’oxigen en l’aire respirat en el mal de muntanya i en l’asfíxia per immersió.
És molt més freqüent la dispnea deguda a la disminució de la capacitat respiratòria, que es dóna en general en les malalties que causen una insuficiència respiratòria. Així, poden originar dispnea les anomenades malalties pulmonars obstructives, que provoquen una reducció del diàmetre de les vies respiratòries, com l’asma bronquial, l’emfisema, la bronquitis crònica aguditzada i més estranyament el càncer de laringe. També es pot presentar dispnea a causa de diversos trastorns restrictius que redueixen la capacitat de distensió dels pulmons, com la fibrosi pulmonar, la silicosi o l’asbestosi. Un altre grup de malalties respiratòries que poden causar dispnea són les que disminueixen l’àrea pulmonar útil per a efectuar l’intercanvi de gasos, com les pneumònies extenses, l’embòlia pulmonar o el col·lapse pulmonar massiu. També limiten la capacitat respiratòria, i per tant poden causar dispnea, les malalties que comprimeixen els pulmons i n’impedeixen la distensió, com el pneumotòrax, el vessament pleural, els traumatismes toràcics o les hèrnies diafragmàtiques.
La dispnea deguda a una alteració del procés d’oxigenació de la sang i la seva distribució a tot l’organisme es pot presentar en les malalties de l’aparell càrdio-circulatori i de la sang. És especialment freqüent la dispnea cardíaca causada per una insuficiència cardíaca esquerra. En aquest cas, la dispnea és deguda al fet que l’edema pulmonar causat per aquest trastorn dificulta l’oxigenació de la sang i el cor no impulsa adequadament la sang oxigenada cap a la circulació general.
La dispnea per alteració de la distribució de l’oxigen a tots els òrgans apareix en les malalties que alteren l’hemoglobina, que és la substància transportadora d’oxigen, o redueixen la quantitat de glòbuls vermells, que són les cèl·lules on es troba aquesta substància. A través d’aquest mecanisme poden causar dispnea les hemorràgies agudes, l’anèmia i la intoxicació deguda a monòxid de carboni.
També hi ha dispnea de causa psicògena, provocada per situacions de tensió emocional o neurosi. Se sol presentar com a dispnea de sospir, caracteritzada per una emissió sonora que recorda un lament; de vegades pot originar una síndrome d’hiperventilació pulmonar.
Segons la gravetat del trastorn causal hi pot haver diversos graus de dispnea. Com més greu és l’alteració més a prop del límit mínim necessari per a cobrir les necessitats de l’organisme se situa la funció respiratòria, i per tant és l’increment del treball respiratori el que sobrepassa aquest límit. Aquest increment s’esdevé en efectuar un esforç, ja que aleshores augmenten les necessitats d’oxigen de l’organisme. La dispnea de grau 1 o dispnea de grans esforços és la que es produeix en efectuar un esforç considerable, com ara pujar un pendent o una escala de dos pisos. La dispnea de grau 2 o dispnea d’esforços mitjans és la que es presenta quan hom realitza un esforç relativament important, com ara pujar una escala d’un pis. La dispnea de grau 3 o dispnea d’esforços petits és la que es produeix quan hom efectua esforços poc importants, com ara caminar per un terreny pla. La més intensa és la dispnea de grau 4 o dispnea de repòs, que es manté de manera gairebé constant, fins i tot quan no hi ha cap esforç.