L’intestí gros, el darrer tram del tub digestiu, és un òrgan cilíndric allargat, d’entre 5 i 9 cm d’amplada i aproximadament 1,70 m de llargada, que es disposa en forma de marc a l’interior de la cavitat abdominal, i la paret del qual s’estreny segmentàriament formant els anomenats haustres còlics, uns segments que confereixen un aspecte característic a la superfície externa de l’òrgan.
L’intestí gros es compon de tres porcions, que des de l’inici fins al final inclouen el cec, el còlon i el recte. La funció de l’intestí gros és absorbir el líquid del contingut intestinal i elaborar, emmagatzemar i evacuar la matèria fecal.
El cec, la primera porció de l’intestí gros, i en la qual desemboca l’ili, és un òrgan d’uns 6,5 cm de llargada i 8,5 de diàmetre, que es troba a la part inferior i dreta de la cavitat abdominal. Per la cara interna, a nivell de la desembocadura de l’ili, té l’anomenada vàlvula íleo-cecal, que obre i tanca el pas a l’intestí gros. A uns 2,5 cm per sota de la desembocadura de l’ili, de la paret del cec es projecta cap a l’interior de la cavitat abdominal l’apèndix cecal, una estructura allargada, d’uns 8,5 cm de llargada i gairebé 1 cm d’amplada, l’extrem del qual, sense sortida, es pot desplaçar amb relativa llibertat en una direcció o en una altra.
El còlon, la porció més extensa de l’intestí gros, efectua un recorregut en forma de marc o ferradura a l’interior de la cavitat abdominal. El còlon es compon de quatre segments: el còlon dret o ascendent, el còlon transvers, el còlon esquerre o descendent i el còlon sigmoide o sigma. El còlon dret o ascendent, que comunica amb el cec, puja des de la part inferior i dreta de la cavitat abdominal pel sector dret de la mateixa fins a l’anomenat angle hepàtic, en què l’òrgan es plega cap a l’esquerra i es transforma en el còlon transvers. El còlon transvers travessa en forma de garlanda la cavitat abdominal de dreta a esquerra, més o menys a l’altura del llombrígol, des de l’angle hepàtic fins a l’anomenat angle esplènic, en què l’òrgan es plega cap avall i esdevé el còlon descendent. El còlon descendent s’inicia a l’angle esplènic i es dirigeix cap avall, sempre per la regió esquerra de la cavitat abdominal fins que entra a la pelvis, on comença l’anomenat sigma. El sigma davalla obliquament per la pelvis fins que desemboca al recte, l’última porció de l’intestí gros.
El recte, que comprèn la porció final de l’intestí gros i té una longitud d’entre 15 cm i 30 segons variacions individuals, s’introdueix en la regió central de la pelvis i davalla fins al plec intergluti, on comunica amb l’exterior a través del conducte anal. El recte es relaciona per davant amb la bufeta de l’orina, amb la pròstata i les vesícules seminals, en l’home, i amb l’úter i la vagina, en la dona; per darrere, amb el múscul elevador de l’anus, i pels costats amb els urèters i els vasos sanguinis hipogàstrics. Els darrers 2 o 3 cm del recte constitueixen el conducte anal. Les fibres musculars de la paret d’aquest conducte s’engruixeixen en el seu tram inicial i formen l’esfínter anal intern. D’altra banda, prolongacions de fibres musculars del múscul elevador de l’anus es concentren a l’extrem inferior del conducte anal i formen l’esfínter anal extern.
L’estructura de la paret de l’intestí gros presenta algunes característiques especials que la diferencien de la de l’intestí prim. La mucosa de l’intestí gros no té vellositats, i les criptes de Lieberkün són més profundes, tot i que al recte no n’hi ha. L’epiteli que cobreix la mucosa a l’altura de l’esfínter anal extern adquireix les característiques pròpies del que cobreix la pell propera. La superfície del conducte anal presenta unes arrugues longitudinals que s’anomenen columnes de Morgagni; les més internes, en projectar-se cap a la llum del conducte anal, formen diverses vàlvules de vores lliures, o vàlvules de Houston, la presència de les quals confereix un aspecte de ziga-zaga a aquest conducte. La capa submucosa del conducte anal posseeix una vasta xarxa de petites venes, que es concentren sobretot a l’altura de l’esfínter anal intern i a la de l’esfínter anal extern i formen el que respectivament s’anomena plexe hemorroïdal superior i plexe hemorroïdal inferior. La capa muscular de la paret de l’intestí gros presenta les anomenades tenies del còlon, unes bandes aixafades de fibres musculars que es disposen longitudinalment, per bé que de manera segmentaria desapareixen. La tensió gairebé permanent d’aquestes tenies del còlon és la responsable de la formació dels haustres que caracteritzen aquest òrgan.
La irrigació sanguínia de l’intestí gros prové de dues artèries: la mesentèrica superior i la mesentèrica inferior. La circulació venosa, representada per les venes homònimes, desemboca fonamentalment a la vena porta; la sang procedent dels plexes hemorroïdals també desemboca a la vena cava inferior.
Pel que fa a la innervació de l’intestí gros, cal dir que depèn bàsicament del sistema nerviós autònom, i és mediatitzada pel plexe solar i el plexe sacre; d’altra banda, la musculatura de l’esfínter anal extern és innervada pel nervi raquidi procedent del quart segment sacre medul·lar.