El terme dispèpsia procedeix del grec antic, llengua en què el terme dys significa ‘mal’ i paptein, ‘digerir’; aquesta denominació és emprada de manera generalitzada amb relació a qualsevol tipus de molèstia ocasionada per una dificultat en la digestió, sobretot després dels àpats, com ara sensació de pesadesa estomacal, distensió abdominal, epigastràlgia o dolor en la regió superior de l’abdomen, pirosi, meteorisme o flatulència, nàusees i vòmits o diarrees.
Com que el terme dispèpsia no es correspon amb una afecció específica ni constitueix tampoc un símptoma o un signe en concret, és molt important d’establir-ne la causa i l’origen en cada cas. De fet, segons la causa que presenta hom diferencia diversos tipus de dispèpsia; els més importants són: dispèpsia funcional, dispèpsia psicògena, dispèpsia biliar i dispèpsia intestinal.
La dispèpsia funcional, el tipus més freqüent de dispèpsia, és provocada bé per un endarreriment o per una acceleració del trànsit dels aliments a l’estómac, o menys sovint en d’altres porcions del tub digestiu, que no són causats per una lesió orgànica sinó per un augment o una disminució, respectivament, de la intensitat de les contraccions de la paret de l’estómac, que no deriva de cap patologia. Si bé aquest retard o aquesta acceleració de l’evacuació de l’estómac es pot detectar i diagnosticar amb diverses exploracions complementàries, com per exemple una seriada gastro-duodenal, es considera que la dispèpsia funcional afecta persones sanes, que no pateixen de cap trastorn orgànic. Les manifestacions de la dispèpsia funcional es presenten immediatament després dels àpats. Quan s’endarrereix el buidament gàstric, aquestes manifestacions inclouen bàsicament sensació de pesadesa estomacal, distensió abdominal i eructes. En canvi, en el cas d’acceleració del buidament gàstric, és més habitual l’aparició de pirosi i epigastràlgia. En general, es pot minvar la freqüència i la intensitat d’aquestes manifestacions fraccionant i espaiant els àpats al llarg del dia.
La dispèpsia psicògena, gairebé tan freqüent com la funcional, és provocada també per un retard o una acceleració del buidament gàstric o d’altres porcions de l’aparell digestiu. En aquest cas, l’alteració és causada per algun trastorn d’origen psicològic, com ara depressió o bé ansietat, que a través del sistema nerviós autònom modifica el trànsit digestiu. En el cas de depressió, l’evacuació gàstrica se sol retardar, mentre que en cas d’ansietat, en general s’accelera.
La dispèpsia biliar és provocada per una secreció de bilis insuficient a l’intestí prim durant la digestió, circumstància que pot ésser provocada al seu torn per diversos trastorns de la vesícula biliar, com ara litiasi biliar i debilitat en les contraccions d’aquest òrgan, o diversos trastorns hepàtics, com ara cirrosi i insuficiència hepàtica. La manca d’una quantitat adequada de bilis durant la digestió se sol manifestar amb digestions lentes i pesades —especialment després d’àpats abundants o rics en greixos—, distensió abdominal, meteorisme, somnolència i de vegades mal de cap, diarrea o restrenyiment. Aquestes manifestacions solen remetre al cap de 4 o 5 hores d’haver menjat. D’altra banda, es poden solucionar amb el tractament del trastorn causal o, en el seu defecte, fraccionant els àpats al llarg del dia.
La dispèpsia intestinal és provocada per diverses alteracions intestinals, com ara síndrome de malabsorció, èntero-colitis, còlon irritable, colitis ulcerosa o malaltia de Crohn, que impedeixen que les substàncies nutritives siguin digerides i assimilades completament. Les manifestacions més característiques de la dispèpsia intestinal són meteorisme, dolor abdominal, diarrees i, amb una freqüència menor, restrenyiment. Aquestes manifestacions remeten amb el tractament del trastorn causant.