Hom anomena nàusea una sensació de necessitat o imminència d’expulsar el contingut estomacal a través de la cavitat bucal. El vòmit consisteix en l’expulsió del contingut estomacal a través de la cavitat bucal.
Les nàusees i els vòmits són provocats pel desencadenament de contraccions anormals de la musculatura gàstrica i esofàgica que són anomenades antiperistàltiques perquè s’orienten en un sentit invers al de les contraccions peristàltiques. En el cas de les nàusees, aquestes contraccions no arriben a ésser tan intenses per a provocar l’expulsió del contingut gàstric, com s’esdevé en el cas dels vòmits.
Tant les nàusees com els vòmits es produeixen quan per alguna raó s’estimula l’anomenat centre del vòmit, un grup de cèl·lules nervioses localitzades al tronc encefàlic, que es troba connectat a través d’algunes estructures nervioses amb diversos òrgans o teixits, com ara la capa muscular de la paret gàstrica, la musculatura laríngia, faríngia i esofàgica o les glàndules salivals. Quan l’estimulació del centre del vòmit no supera un llindar determinat, només es produeixen nàusees; en aquests casos, les contraccions antiperistàltiques de l’estómac ocasionen solament una sensació de necessitat o imminència d’expulsar el contingut gàstric, que s’acompanya de malestar general, lleu sudació i sensació de mareig. En canvi, quan l’estimulació del centre del vòmit supera aquest llindar, es produeix el vòmit; en aquests casos, alhora que es contreu intensament i reiteradament la musculatura abdominal —de manera que s’incrementa la pressió interna de la cavitat abdominal—, es relaxen els esfínters esofàgics inferior i superior —que permeten l’ascens del contingut estomacal— i es tanca la glotis —i així s’impedeix que el material vomitat s’introdueixi a les vies aèries—. Igualment, el vòmit s’acompanya generalment d’una intensa sudació i salivació, com també de la dilatació de les arterioles i hipotensió.
Segons l’origen de l’estimulació del centre del vòmit, es diferencien esquemàticament tres tipus de vòmits: els d’origen central, els d’origen reflex i els d’origen gàstric. Els vòmits d’origen central es produeixen quan el centre del vòmit és estimulat en forma directa, per irritació o per un augment de la pressió a l’interior de la cavitat cranial, com s’esdevé per exemple en casos de mal de cap, meningitis o hidrocefàlia. Aquests vòmits es caracteritzen pel fet que es presenten sobtadament, sense ésser precedits per nàusees, i perquè el contingut gàstric és expulsat a raig. Els vòmits d’origen reflex poden ésser ocasionats per nombroses afeccions, tant digestives com extradigestives, ja sigui per una estimulació a través de diversos nervis que estan connectats amb el centre del vòmit, o bé a través de la circulació sanguinia, en el cas de presència de diverses substàncies tòxiques en la sang que estimulen aquest centre. Entre les causes més freqüents de vòmits d’origen reflex, per exemple, es poden incloure les següents: còlic biliar, còlic nefrític, peritonitis, obstrucció intestinal o apendicitis. Els vòmits d’origen gàstric es presenten quan la mucosa gàstrica s’irrita o s’inflama, o bé quan l’estómac es dilata anormalment, perquè a causa d’una obstrucció en el pílor no pot evacuar adequadament el seu contingut. Aquest tipus de vòmits serveix, fins a un punt determinat, perquè l’organisme es desprengui d’elements que poden resultar tòxics o nocius. Les causes més freqüents de vòmits d’origen gàstric són la ingestió de substàncies tòxiques, diversos medicaments, l’excés de cafè o d’alcohol, gastritis, úlcera pèptica i estenosi pilòrica. Tant els vòmits d’origen reflex com els d’origen gàstric solen ésser precedits per nàusees i malestar, que es calmen després d’un vòmit o més d’un.
D’altra banda, segons el contingut, els vòmits poden ésser alimentaris, quan solament contenen suc gàstric i restes alimentàries; biliosos, quan contenen bilis i, per tant, són verdosos, circumstància que indica que el contingut de l’intestí prim ha pujat a l’estómac i posteriorment ha estat vomitat, com s’esdevé per exemple en casos d’obstrucció intestinal o de peritonitis, i fecaloides, quan contenen matèries fecals, i per tant, són marronosos, circumstància que indica que el contingut de l’intestí gros s’ha desplaçat cap a l’estómac i posteriorment ha estat vomitat, com s’esdevé, per bé que estranyament, en alguns casos de càncer d’intestí gros. Els vòmits que contenen sang o vòmits hemàtics, constitueixen un signe específic que és anomenat hematèmesi.
A part els elements ja assenyalats, el material vomitat conté aigua i minerals, de manera que quan els vòmits són abundants i reiterats poden menar a un estat de deshidratació o manca de diversos elements, com ara potassi o clor.
D’altra banda, quan el material vomitat puja al llarg de l’esòfag amb molta violència, es pot produir una laceració o un esquinçament de la mucosa esofàgica, alteració que és anomenada síndrome de Mallory-Weiss.