El paladar, que constitueix el límit de la cavitat bucal per davant i per dalt, comprèn dues porcions: el paladar dur i l’anomenat vel del paladar.
El paladar dur, que separa la cavitat bucal de les fosses nasals, és una estructura composta de dos elements: l’os palatí, que vincula les dues branques de l’os maxil·lar superior descrivint una forma de volta, i una capa de teixit mucós, la mucosa del paladar, que continua per les genives i que es troba ben adherida a l’os palatí. Al llarg de la regió central d’aquesta zona hi ha el rafe palatí, una prominència amb forma lineal que descriu la cara inferior de l’os palatí. La funció del paladar dur és oferir una resistència sòlida a la llengua en els seus desplaçaments durant la masticació i la deglució.
El vel del paladar, o paladar tou, és una estructura anatòmica tova, parcialment movible, que és una continuació del paladar dur i separa la cavitat bucal de la nasofaringe o regió superior de la faringe. El vel del paladar és format bàsicament per una capa de teixit muscular que és envoltada a ambdós costats per una capa de teixit mucós. La cara inferior d’aquesta capa de teixit mucós és orientada envers la cavitat bucal; la cara superior, cap a la nasofaringe. A la zona propera al paladar dur, el vel del paladar esdevé més resistent. Al contrari, la zona posterior del vel del paladar és més tova i descriu una estretor, l’anomenat istme de la gola, que separa la cavitat bucal de l’oro-faringe o regió central de la faringe. Aquesta vora del vel del paladar presenta, a més, dues estructures anatòmiques peculiars: una d’elles és determinada pels pilars del vel del paladar, unes columnes carnoses de teixit muscular, que constitueixen el límit lateral esquerre i dret de l’istme de la gola; l’altra és l’úvula, una formació de teixit muscular d’uns dos centímetres de llargada que penja de la part posterior i central del vel del paladar. La funció del paladar tou és blocar la nasofaringe durant la deglució per evitar que els aliments puguin passar a les fosses nasals.